La grandesa i l’esplendor del Park Güell de Barcelona són senzillament impressionants. Tanmateix, fa poc més d’un segle, aquest territori es va construir amb finalitats completament diferents.
El 1860 es van enderrocar les muralles i la ciutat de Barcelona va entrar en un període de ràpid creixement industrial i cultural. A la segona meitat del segle XIX, Barcelona estava en constant expansió, englobant no només la burgesia del centre de la ciutat, sinó també els pobres dels antics barris industrials. Una ciutat tan ràpidament desenvolupada requeria un nou llenguatge d’expressió cultural, que contribuís a la popularitat del modernisme català i al floriment de l’obra d’Antoni Gaudí.
El diputat i senador de l’assemblea legislativa de la província de Catalunya, Eusebi Guell, va cridar l’atenció sobre el jove i brillant arquitecte Gaudí el 1878, i des d’aleshores estan vinculats a una autèntica amistat. El 1901, Güell va encarregar a Gaudí que no dissenyés un parc de la ciutat, sinó una autèntica ciutat jardí residencial destinada exclusivament a la gent més rica de Barcelona. El poble es deia Park Güell. Cal destacar que en llengua catalana la paraula "Park" s'escriu com a "Parc", però Güell va prendre la idea d'una zona residencial d'elit de Gran Bretanya, de manera que el parc va rebre el seu nom en anglès.
Per a la implementació del projecte, es van comprar 15 hectàrees de terreny. La posició geogràfica del poble semblava ideal: des de les altures de la muntanya on es va dur a terme la construcció, es va obrir una vista de tota la majestuosa Barcelona i del mar Mediterrani, i la constant brisa lleugera que caminava per la part alta de la muntanya és possible suportar la calor espanyola. El terreny era molt alleujat, de manera que el projecte preveia utilitzar diverses escales, senders i viaductes. Però els plans de Güell i Gaudí van anar molt més enllà de resoldre problemes pràctics: somiaven no només amb la comoditat de les futures cases d’elit, sinó també amb la fusió de l’arquitectura amb la natura i Déu. El simbolisme religiós del Park Güell s’estudia fins als nostres dies.
La xarxa de transports de principis del segle XX encara estava subdesenvolupada, ningú no volia traslladar-se a un poble tan lluny del centre de Barcelona i la idea mateixa d’un poble residencial d’elit no era prou apreciada pels contemporanis. De les 62 parcel·les que es van vendre, només dues es van vendre. Una casa va ser comprada per l'advocat M. Trias-i-Domenech, un amic de Gaudí. La segona casa la va comprar el mateix Gaudí, on va viure fins i tot després del tancament del projecte, fins al 1925. La tercera casa es va construir com a model per als futurs compradors, però va ser redissenyada per Guell el 1910 com a residència pròpia.
La manca de compradors va fer impossible la implementació del projecte previst. El 1914, Güell va decidir aturar les obres. El 1918 va morir Eusebi Güell i els seus hereus, que no van poder mantenir el parc per si sols, van oferir el parc al govern de Barcelona, que el va fer càrrec el 1922. Després de només quatre anys, Park Güell es va obrir als visitants com a parc de la ciutat. El parc Güell està inclòs a la llista de llocs de patrimoni cultural de la humanitat de la UNESCO. L’octubre de 2013 es va pagar l’entrada a la part municipal del parc.
Les tres cases construïdes a Par Güell han arribat fins als nostres dies. La casa de Trias y Domenech encara pertany a la seva família, la casa de Güell es va convertir en una escola urbana i la casa de Gaudí està oberta als visitants com a museu.
